Himne III de Novalis

 Un dia que vessava llàgrimes amargues, que desfeta en dolor, la meva esperança s'esvaïa, i estava sol, dret, en aquest turó àrid, que en un seu lloc fosc i estret, amagava l'ésser de la meva vida —tot sol, com cap solitari encara no ha estat, oprimit per una angoixa indicible, sense forces, tan sols un buf de misèria—. Quan amb els ulls hi vaig cercar socors, sense poder avançar ni tampoc retrocedir, i amb un infinit anhel m'agafava a la vida que fugia, apagada: llavors, des de la blava llunyania, de les altures de la meva antiga felicitat, em va arribar un calfred crepuscular, i amb un cop es va esquinçar el llaç natal: la cadena de la llum.

Enllà va fugir l'esplendor terrenal, i amb ella la meva desolació. I alhora va córrer la malenconia cap a un món nou i insondable. Tu, entusiasme nocturn, son del cel, em vas embolcallar: el paratge s'elevava dolçament, amunt; damunt el paratge flotava el meu esperit deslliurat, nou-nat. El turó es va desfer en un núvol de pols, i a través seu vaig veure els trets radiants de l‘Estimada. L'eternitat descansava dins els seus ulls: li vaig estrènyer les mans, i les llàgrimes van ser el llaç llampurnejant i indefectible. Els mil·lenis passaven avall a la llunyania, com una tempesta. Vaig vessar llàgrimes d'èxtasi a la seva espatlla per la vida nova. Va ser el primer, l'únic somni; i des de llavors, per sempre més, sento en mi una fe eterna, immutable, en el cel de la Nit i la seva llum, l‘Estimada.

tr. C. Montotalis