(ar. Luenga aragonesa) Llengua romànica pròpia d'Aragó.
• Enc. Cat. bastant penós.
• Biquipedia descripció
• GEA
• Sociedat de Lingüistica Aragonesa

• contes text i àudio • charrando.com
• exemples dialectals

VÍDEOS
• Reportaje sobre la lengua aragonesa Aragon TV 1/3
• Identidat lingüistica en Aragón (I) i II
• Entrevista a J.A. Saura President de la «Sociedat de Lingüística Aragonesa»
• Més vídeos DLA

LINCS
· leydelenguas.com Entitats

• aragonès i català Secessionista, patètic

• Mapes de comarques

• Catalán, en Aragón GEA, Gran Enciclopedia Aragonesa

• ICF, Iniciativa Cultural de la Franja · IEBC INSTITUT D'ESTUDIS DEL BAIX CINCA · ASCUMA associació cultural del matarranya · CERib Centre d’Estudis Ribagorçans

• Lo Català a la Franja web

• GRAMÁTICA DE CATALÀ D'ARAGÓ - exemples dialectals

LINCS
• Eixamplèdia: Aragó
• entitats
• Enseñanza de lenguas vernáculas a Aragó - GEA

Secessionistes
• FACAO
• aragonès i català

(Lerín, Navarra, 1896 - EUA 1952) Lingüista i crític literari. Deixeble de Menéndez Pidal al Centro de Estudios Históricos de Madrid. Va adoptar la nacionalitat argentina, ocupà el càrrec de director de l'Instituto de Filología de la universitat de Buenos Aires, on publicà la "Revista de Filología Hispánica" (1939-46), que amb el nom de "Nueva Revista de Filología Hispánica" va ser represa pel Colegio de México des del 1947, any que fou nomenat professor a la universitat de Harvard. Com a lingüista cultivà la fonètica (De la pronunciación medieval a la moderna en español, 1955) i la dialectologia (Problemas de dialectología hispano-americana, 1930). El 1933 publicà l'estudi La subagrupación románica del catalán i reprengué aquest tema en la seva col·laboració a la Miscel·lània Fabra (Partición de las lenguas románicas de Occidente), en què atacava la divisió feta entre llengües gal·loromàniques i iberoromàniques, bo i considerant que les romàniques occidentals constituïen un contínuum. Alonso, que estava al dia dels darrers corrents lingüístics, va dur a terme aportacions renovadores fetes amb rigor científic, i va traduir Karl Vossler, l'estilista Charles Bally, Ferdinand de Saussure. També va fer estudis literaris i d'estilística que van obrir nous camins a la ciència literària i ajudaren a crear les bases d'una estilística científica. Autor de Castellano, Español, Idioma Nacional, 1938.

OBRES
· Curso de Lingüística General de Saussure, trad. i pròleg d'Amado Alonso - Scribd
· Introducción a los estudios gramaticales de Andrés Bello
· Wikipedia

(París 1801 - 1881) Filòsof, polític, traductor i sobretot lexicògraf; francès; positivista. Va traduir les obres d'Hipòcrates (1839-61), Vie de Jésus (1840) de D. Strauss, entre d'altres. Va ser entusiasta seguidor de la filosofia d'Auguste Comte i va escriure sobre el positivisme; va fundar la «Revue de Philosophie Positive» (1867) i va aplicar el mètode positivista a la lingüística, en el seu Dictionnaire de la langue française (1863-73) que el faria famós; l'obra és molt extensa amb apartats, a cada entrada, d'exemples històrics, proverbis i etimologies de llengües i dialectes on sovint hi apareix el català; l'obra devia ser un dels referents del DCVB. Autor també d'una Histoire de la langue française (1862). Influí sobre Pompeu Gener i prologà el seu llibre La mort et le diable (1880).

Sons del català
En aquest espai web trobareu un conjunt de recursos i materials que s’han elaborat per assolir els objectius següents:
* a) facilitar l’ensenyament de la fonètica catalana en totes aquelles assignatures de l’ensenyament secundari i de l’ensenyament superior que tenen aquesta disciplina per objecte d’estudi o mitjà de treball (de moment, els materials es basen en el dialecte oriental central).
* b) afavorir que l’alumne pugui aprendre aquesta disciplina de manera autònoma, d’acord amb les noves directrius de l’Espai Europeu d’Educació Superior.

(València 1350 - 1419) Predicador, assessor, escriptor, filòsof, logista i teòric de semàntica. Dominicà, va estudiar lògica a Barcelona, i la va professar a Lleida, on va estudiar Naturales, i després a Barcelona; va continuar els estudis a Tolosa. Del 1378 al 1395 residí a València, on va ser lector (1385-90) i mestre de la càtedra de teologia de la catedral. Va compondre dos opuscles filosòfics: De suppositioni­bus dialecticis sobre la suppositio (designació) que distingeix de l'element previ, la significatio del terme per a poder designar, i estableix una jerarquia de suppositiones (essencial, accidental, natural, simple, etc), i l'obra Quaestio solemnis de unitate universalis sobre els universals, respecte als quals, tot seguint l'aristotelisme de Tomàs d'Aquino, s'oposa tant a Ockham i els nominalistes com als realistes (idealistes). D'altra banda, Ferrer subratlla la necessitat de diferenciar entre lògica (dialectica) i gramàtica, la primera s'ocupa de la veritat, la segona de la bona formació de les oracions o congruitas.

OBRES
• Tractatus de suppositionibus. Stuttgart: Frommann-Holzborg 1977. Edició crítica amb una introducció (pp. 11-86) de J. A. Trentman
• Quaestio de unitate universalis ed. J. Trentmann, in «Medieval Studies», 44 (1982), pp. 110-121

LINCS
• BIBLIOGRAFIA sobre Ferrer Philosophica
• V. Ferrer per J. A. García Cuadrado
• M. Beuchot UN GRAN LOGICO MEDIEVAL: SAN VICENTE FERRER (SS. XIV-XV) · La filosofía del lenguaje en la edad media GBk · Retòrica de Ferrer

Francisco Sánchez de las Brozas «el Brocense» (Brozas, Extremadura, 1523 - 1601) Humanista d'extraordinària erudició, va publicar, entre d'altres obres, tractats retòrics, com De arte dicendi (1556) i Organum dialecticum et rhetoricum... (1579), i gramaticals com Grammaticae Graecae compendium (1581), Verae brevesque latinae institutiones (1587), i la famosa Minerva o de causis linguae latinae que va tenir gran repercussió i va influir en diferents gramàtics posteriors. En aquesta adopta una postura logicista i considera la gramàtica com a fruit de la ratio, i en vol explicar les causas; hi destaca la noció d'el·lipsi. Va tenir influències de Scaligero i Linacre.

• LA TEORÍA DE LA ELIPSIS EN FR. SÁNCHEZ DE LAS BROZAS S. Arduini

(Lió 1510-1558) Gramàtic francès del Renaixement. Autor de Le tretté de la grammere françoeze (1550) que és la primera descripció gramatical del francès. Va defensar una reforma de l'ortografia que no va prosperar.

Ex.: J’appelle le nom surposé ou apposé, celui qui gouverne le verbe, et le sousposé ou souposé, celui qui est gouverné ; comme Pierre aime Laurence, là où Pierre est le surposé, et Laurence, le sousposé : ce que ne se doit pas entendre selon l’ordre des paroles, mais selon le sens : car celuy qui gouverne est réputé en verbes actifs, comme agent, et celui qui est gouverné, comme patient

• Louis Meigret, humaniste et linguiste: humaniste et linguiste GgBk inc
• La grammaire du français au XVIe siècle SOPHIE PIRON

+LING Llengua que determina una influència parcial sobre una altra llengua o sobre un dialecte veïns.

Llengua semítica del grup oriental que usaven els accadis a l'antiga Mesopotàmia a la ciutat d'Accad. El babiloni i l'assiri n'eren dialectes. Usaven l'escriptura cuneïforme.

GRAM lišānum akkadītum 'llengua accàdia'.
• bāb-ilû 'portal dels déus' és Babilon.

• Akkadian language