[1] Art és ordonament e establiment de conèixer la fi de la qual hom vol haver coneixença. Gramàtica [llatí] és dretament parlar e escriure, e per acò és eleta a ésser comú llenguatge a les gents qui per llunyetat de terres e de participació són desvariables en llur llenguatge.

  [2] Fill, si vols apendre gramàtica .iii. coses te covenen a saber: costrucció, declinació e vocables. On, aquestes .iii. coses aprín en aquest llibre, lo qual sia traslladat en llatí, cor, per ço cor lo saps en romanç, sabràs ans fer la costrucció en est llibre que en altre; e cor aquest llibre tracta de moltes coses diverses, apendrás molts vocables a declinar e a saber.

  [3] Con hauràs apresa gramàtica en est libre, enaprés aprín-la en lo Llibre de defenicions e de qüestions per ço que anans hages les altres sciències. Si en nulla art ne sciència vols entrar, primerament te cové a passar per esta art de gramàtica, qui és portal per lo qual hom passa a saber les altres sciències.

Llull Doctrina pueril. De les set arts, [LXXIII] De gramàtica, lògica, retòrica

(la ciutat de Mallorca? 1232/33 - 1315/16) Filòsof, epistemòleg, lògic, retòric, literat, etc. Com la majoria dels seus contemporanis tenia una concepció neoplatònica i veia el món com una jerarquia al cim de la qual hi havia Déu. En filosofia va estar influït per Algatzell.
- el cos té un sisè sentit, l'affatus o parla


OBRES relatives al llenguatge
Lo sisèn seny, lo qual apelam affatus, De significatione, Retòrica nova

LINCS/BIBLIO
- Lola Badia, «A propòsit de Ramon Llull i la gramàtica», a Miscel.lània Joan Bastardas, 1, Barcelona, Abadia de Montserrat, 1989.
- Les definicions de Ramon Llull: Entre la lògica àrab i les teories de la definició modernes PDF A. Fidora
- Base Dades Textos digitalitzats
- Hegel sobre Llull

(València 1350 - 1419) Predicador, assessor, escriptor, filòsof, logista i teòric de semàntica. Dominicà, va estudiar lògica a Barcelona, i la va professar a Lleida, on va estudiar Naturales, i després a Barcelona; va continuar els estudis a Tolosa. Del 1378 al 1395 residí a València, on va ser lector (1385-90) i mestre de la càtedra de teologia de la catedral. Va compondre dos opuscles filosòfics: De suppositioni­bus dialecticis sobre la suppositio (designació) que distingeix de l'element previ, la significatio del terme per a poder designar, i estableix una jerarquia de suppositiones (essencial, accidental, natural, simple, etc), i l'obra Quaestio solemnis de unitate universalis sobre els universals, respecte als quals, tot seguint l'aristotelisme de Tomàs d'Aquino, s'oposa tant a Ockham i els nominalistes com als realistes (idealistes). D'altra banda, Ferrer subratlla la necessitat de diferenciar entre lògica (dialectica) i gramàtica, la primera s'ocupa de la veritat, la segona de la bona formació de les oracions o congruitas.

OBRES
• Tractatus de suppositionibus. Stuttgart: Frommann-Holzborg 1977. Edició crítica amb una introducció (pp. 11-86) de J. A. Trentman
• Quaestio de unitate universalis ed. J. Trentmann, in «Medieval Studies», 44 (1982), pp. 110-121

LINCS
• BIBLIOGRAFIA sobre Ferrer Philosophica
• V. Ferrer per J. A. García Cuadrado
• M. Beuchot UN GRAN LOGICO MEDIEVAL: SAN VICENTE FERRER (SS. XIV-XV) · La filosofía del lenguaje en la edad media GBk · Retòrica de Ferrer

E-Dicionário de Termos Literários

Literària, retòrica, lingüística

Francisco Sánchez de las Brozas «el Brocense» (Brozas, Extremadura, 1523 - 1601) Humanista d'extraordinària erudició, va publicar, entre d'altres obres, tractats retòrics, com De arte dicendi (1556) i Organum dialecticum et rhetoricum... (1579), i gramaticals com Grammaticae Graecae compendium (1581), Verae brevesque latinae institutiones (1587), i la famosa Minerva o de causis linguae latinae que va tenir gran repercussió i va influir en diferents gramàtics posteriors. En aquesta adopta una postura logicista i considera la gramàtica com a fruit de la ratio, i en vol explicar les causas; hi destaca la noció d'el·lipsi. Va tenir influències de Scaligero i Linacre.

• LA TEORÍA DE LA ELIPSIS EN FR. SÁNCHEZ DE LAS BROZAS S. Arduini

Iohannes Lodovicus Vives (1492-1540) Humanista valencià.

Seguint el model erasmià, va escriure obres de retòrica que considerava com una continuació dels estudis filosòfics, De ratione dicendi (1533) i De conscribendis epistolis (1536).

OBRES
• Exercitatio linguae latinae sive Colloquia - tr. cast.

• De Disclipinis (1531) fragment

Figura retòrica, variant de l'antítesi, que consisteix a posar de costat mots o unitats sintàctiques de sentit oposat.
   → bellesa horrible
   → fosca claredat
   → Se hâter lentement La Fontaine

web de Retòrica i Literatura Catalana

• Entre identification et catégorisation, l’antonomase du nom propre en français Sarah LEROY, Thèse